Els Clips de màgia.cat | offmàgia

Crònica “Casi Normales” al Teatre Barts: “Ser normal no es tan normal, pero ser casi normal no está tan mal”


Divendres passat vam assistir a la representació del musical “Casi Normales”, al Teatre Barts de Barcelona.

En el meu afany de seguir buscant recursos que també siguin aplicables als espectacles d’il·lusionisme. Seguint aquella regla no escrita, la que diu que ens hem de nodrir de totes les arts per aconseguir que els nostres espectacles siguin millors en molts sentits, avui crònica i anàlisi de “Casi Normales”. Trobaràs la meva anàlisi màgica en requadres com aquest…

L’elenc és fabulós, les veus brillen, la música en directe és impressionant… Dirigit per Luis Romero i amb Abel Garriga a la direcció musical. Amb un llibret de Brian Yorkey (conegut per la coneguda sèrie de televisió “Por 13 Razones”), amb música de Tom Kitt. És un musical guanyador del Pulitzer, de tres premis Tony i amb aval de la crítica internacional.

Protagonitzat, a la versió que es representa al Teatre Barts, per Nina, Nando González, Jana Gómez, Guido Balzaretti, Roger Berruezo, Fabio Arrante.

Els moments de vida universals de “Casi Normales”, que els saps però que t’agrada veure damunt d’un escenari… Com l’irrefutable i inevitable pas del temps, la suposada i irreal perfecció, quan canten “Todo es tan perfecto, nada es real”, o quan veus que tot flueix fins que de cop tot es trenca. O aquella escena poètica, quan la filla canta “Yo quiero volar y haciendo magia desaparecer”, quin text més màgic, no ?. O el moment de lucidesa del personatge que interpreta Nina: “Yo pienso que las personas que piensan que són felices son estúpidas”. O també reflectir de forma redundant les obsessions permanents, arribant a crear el neguit, amb la immersió completa de l’espectador dins l’obra. I alhora és una obra sobre la memòria, la memòria que dóna sentit a la vida i que si no hi és, la vida desapareix, ja no hi ets…

En el gènere musical, on es podria pensar que tot és més frívol, s’hi poden encabir tots els temes, fins i tot els més durs i profunds. Cosa que li dóna molta validesa al gènere. Com quan veiem reflectit el concepte del procés de dol en una cançó ! També hi ha moments de joia, quan perceps que l’amor tot ho pot i que la clau està en no rendir-se i persistir si t’importa aquella persona…

A l’inici, una aparent família “normal” i perfecta, pare, mare, fill i filla… Però només és una il·lusió… En un moment determinat es desvela un dels secrets, vertader fil conductor de l’obra. Aquest moment és impressionant i deixa tothom amb la boca oberta. Et paralitza al teu seient. Si no fos que és un moment cru pels protagonistes, diria que és un moment fabulós en el qual el públic gaudeix molt.

No és una comèdia però té moments còmics que alliberen de la tensió dramàtica.

L’obra també homenatja la música clàssica, Mozart versus el Jazz, “normalitat” versus improvisació, com la vida, que si és ordenada, encasella i si és improvisada, a vegades, col·lapsa…

M’encanten les històries en paral·lel, quan succeeixen dues accions simultànies, dues històries relacionades però, per exemple, amb personatges de diferents generacions. Quan veus que la vinculació és perfecta i quan te n’adones, que, potser, estem condemnats a repetir els mateixos esquemes, un altre dels grans temes de l’obra. Condemna de repetició que pot il·lusionar o desesperar…

Concebre escenes en paral·lel, opino que caldria fer-ho més en els nostres espectacles… Ja s’utilitza en jocs d’ombra… Però, perquè no fer-ho amb dos il·lusionistes ? Que farien el mateix joc en circumstàncies similars ? És una línia d’investigació amb la qual seria interessant aprofundir…

Els moments en paral·lel, també s’utilitzen com a recurs per demostrar el que pensa el personatge, en primer pla, veus el personatge i en un dels nivells, veus l’acció o veus el personatge revivint el seu passat. Un bonic recurs. Tot mil·limetrat com un rellotge, tot perfecte…

“Casi Normales” no és gens tòpica, i això m’agrada, m’agrada que faci pensar l’espectador, que quan tornis cap a casa, reflexionis. És una obra que homogeneïtza la normalitat, demostrant el que ja sabem, que si és difícil, és millor, enfront de la lleugeresa i les històries trivials. Que sí, que també m’agraden, però que a vegades cal arriscar i el guany, potser és major…

Per tant, perquè no arriscar quan concebem els nostres espectacles de màgia teatral ? Perquè limitar-nos a reproduir tòpics i no pensar a anar més enllà i parlar de la vida, del que sent la gent, del que ens fa reflexionar… D’aquesta manera no farem sentir més els nostres espectadors ? No els hi deixarem record per més temps ? No els farem créixer i emocionar-se ? Fem teatre-fusió amb màgia ! Necessitem autors i guionistes que ens ajudin a millorar les nostres obres sobre il·lusionisme !

A l’obra, ens trobem una escenografia vertical, mot ben resolta, unes estructures amb panells movibles, amb els músics a la part superior i diversos nivells que representen la casa dels protagonistes o altres llocs imaginats.

Aquesta és una de les claus que hem d’aprendre, qualsevol recurs, fins i tot sonor, pot indicar que el que veiem és un lloc o altre, amb un petit toc de sirena i els estudiants entrant a escena, una de les habitacions de l’habitatge es transforma en un passadís de l’institut… En aquest cas, ens donen pistes per donar via a la nostra imaginació. I de seguida ho entens. Per tant, cal ajudar a l’espectador a interpretar… Però jo diria que és millor no ser molt explícit, és el cas a l’obra que hem vist, ja que si l’espectador construeix amb la seva ment l’escena, és perfecte ! També podem aprendre, de l’obra en qüestió, que els jocs de llums poden crear els climes escenogràfics idonis…

Hi ha història quan hi ha conflicte. No tot ha de ser fàcil… D’aquesta manera, surts del teatre renovat… És el que vam viure aquella nit al Barts…

La frase que apareix a l’obra i ens dóna pistes de la seva filosofia: “Ser normal no es tan normal, pero ser casi normales no está tan mal”, és una magnífica oda a les imperfeccions…

I segurament no és casual que l’última paraula que diuen els protagonistes és “Luz”, concepte que sorgeix de tant en tant i que és una altra línia argumental. La llum, vertader símbol, en aquest cas, de l’esperança i del fet de seguir vivint… “Casi Normales” és una obra valenta que no deixarà a ningú indiferent…

Mireu el tràiler de l’obra…

https://www.youtube.com/watch?v=mHIy7DEcDY4

Més informació i entrades a: barts.cat

Fins demà, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”

Daniel Arbonés

daniel.cat

www.magia.cat
Segueix-me al Twitter...
www.twitter.com/offmagia
Fes-te Fan de la nostra pàgina Facebook...
www.facebook.com/offmagia

read more

La setmana que ve… “Casi Normales”

Agenda Màgica


La setmana que ve parlarem, al “Diari d’un Mag”, de la comèdia musical “Casi Normales”, que ha iniciat representacions, aquesta setmana, al Sala Barts de Barcelona. Seguirem amb ELS CLIPS DE MÀGIA.CAT, les nostres píndoles d’inspiració que tenen la vocació d’alimentar, creativament, el teu projecte màgic…

“Casi Normales”, ( Next to Normal ), és una obra musical escrita per Brian Yorkey, amb la música de Tom Kitt. Dirida per Luis Romero i protagonitzada per Nina, Nando González, Jana Gómez, Guido Balzaretti, Roger Berruezo i Fabio Arrante.

Podem llegir al dossier de premsa…

“Estrenada en Broadway en 2009, y ganadora de tres premios Tony, incluyendo Mejor Música de Musical y el premio Pulitzer, “Casi normales” fue elegida por la crítica estadounidense como uno de los diez mejores espectáculos del año. Después de su estreno en Estados Unidos, el musical se ha interpretado en más de 20 países alrededor del mundo.”

I afegeixen…

“La obra recorre una ola de emociones que sacude al público con su fuerza, lo divierte con su humor y lo deja renovado y conmovido. CASI NORMALES funciona como un alivio en tiempos donde lo perfecto no existe y ser “casi normales” es lo normal.”

Tenim moltes ganes de veure-la. Els musicals sempre són una gran ocasió per sortir feliç del teatre, ja que la música és una de les millors maneres de transmetre emocions…

Per anar fent boca, mireu el tràiler de l’obra…

https://www.youtube.com/watch?v=mHIy7DEcDY4

Més informació i entrades a: barts.cat

En parlarem la setmana que ve, aquí, al “Diari d’un Mag”

Daniel Arbonés

daniel.cat

www.magia.cat
Segueix-me al Twitter...
www.twitter.com/offmagia
Fes-te Fan de la nostra pàgina Facebook...
www.facebook.com/offmagia

read more

La vida és un Cabaret…


Dissabte vam gaudir del musical “Cabaret” que ha iniciat les seves representacions al Teatre Victoria de Barcelona. Interpretat per 20 actors a l’escenari, encapçalats en la producció barcelonina per Elena Gadel, que interpreta a Sally, Iván Labanda com a impressionant mestre de cerimònies i dirigit per Jaime Azpilicueta.

La vida és un Cabaret…

Ja sé que el títol de l’article és previsible… però n’és la clau… Ja que el Cabaret de l’obra, el Kit Kat Klub, reflecteix, alhora, la brillantor i la foscor de la vida…

A l’inici, el carismàtic mestre de cerimònies, ens convida a oblidar-nos dels problemes i endinsar-nos en el Kit Kat Klub, un Cabaret Berlinès en un dels moments més delicats de la història recent… Que els espectadors s’oblidin per uns moments dels problemes de la vida quotidiana, aquesta n’és la clau… I és una de les lliçons que sempre cal que tinguem en compte els il·lusionistes, en els nostres espectacles…

Cabaret és un musical compromès, que inspira dignitat, principis, viure i deixar viure, que va ser pioner pel que fa a tractar temes com l’homosexualitat, que va ser polèmic pel que fa a les referències a l’avortament. És un musical que com diu el programa de mà: “És el musical de Broadway que tothom hauria de veure un cop a la vida…” Un altre cop la vida…

Orquestra en directe, tot un luxe… Una escenografia espectacular, grandiosa, coreografies que et fan endinsar en l’univers del club nocturn que dóna títol al musical… Cançons que encara ressonen, mítiques “Willkommen”, “Cabaret”, “May be this time”, “Money Money”

Iván Labanda, com a mestre de cerimònies, realitza un exercici magistral, canta, balla, diverteix, anima la sala, impecable, és l’actor total, és el punt d’unió de totes les trames, un personatge, que com tota l’obra, evoluciona, pas a pas, en cada escena, en cada cançó, mai és el mateix, cada cop més profund, cada cop més abocat al seu destí… És genial…

Emoció… He sentit emoció quan Elena Gadel ha cantat el tema principal, “Cabaret”, pell de gallina, tenint en compte el context, el moment de la història, on la vida, tal com la coneixem ja no tornarà a ser igual. La seva interpretació és dura i sensible, esquinçadora i sublim, a la vegada. La cançó és a la vegada una lliçó de vida, un aixecar-se quan tot s’enfonsa. I penso que la interpretació reforça les paraules, quan semblaria, a priori, que hauria de ser tot el contrari.

Una lliçó més pels il·lusionistes, que, molt sovint, som massa simplistes, que, molt sovint, ens pensem que tot ha de ser molt evident. I és millor quan no és evident. Cal buscar aquestes altres capes, aquests matisos, cal aprofundir perquè les nostres escenes arribin fins a tocar el cor i l’estómac dels espectadors… L’autèntica màgia…

I el final… Que no explicaré… Però que és una obra mestra… Que et deixa enganxat a la butaca del teatre, sense respirar, un final esglaiador, potent, real… Aquell so, aquell abisme… L’obra evoluciona, condiciona l’espectador, fins que el té ben atrapat, fins que li mostra la cruel realitat… Un final brillant… Que s’aparta de la futilitat dels musicals amb happy end… Bravo !

Penso que els il·lusionistes ens hauríem d’esforçar a explicar històries…

La nostra màgia pot vehicular la història… Com és vehicle al servei de la història, les cançons i el cabaret, el Kit Kat Klub, de l’obra d’avui, que serveix per explicar un episodi horrible de la nostra història, que, a la vegada, es repeteix de diferents maneres a tots els temps… En aquest cas, l’episodi concret també és un pretext per explicar el que ha passat, passa i passarà a la història de la humanitat… La complexitat humana terrible, que ens acompanya en aquesta vida que cal aprofitar… Carpe Diem, tal com ens recordava aquella pel·lícula… Cal assaborir la vida… que, tal com diu la cançó… És, al cap i a la fí, un Cabaret…

Elena Gadel interpretant el tema principal, una lliçó de vida…

https://www.youtube.com/watch?v=tGpNganJ_PQ

També, molt interessant, els episodis penjats al web del Teatre Victòria, “Las 10 Perlas de Cabaret”, on explica l’evolució del musical, la seva història, les diferents versions, quins actors l’han interpretat al llarg dels temps… Imprescindible…

“Las 10 Perlas de Cabaret”

https://www.youtube.com/watch?v=WGJBzZ3OsIE

El Tràiler…

https://www.youtube.com/watch?v=clMJugEVqtc

Més informació i entrades al web del Teatre Victòria

Fins dimecres, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”

Daniel Arbonés

daniel.cat

www.magia.cat
Segueix-me al Twitter...
www.twitter.com/offmagia
Fes-te Fan de la nostra pàgina Facebook...
www.facebook.com/offmagia

read more