2007 desembre 02 | offmàgia

Jocs en família (i no Secrets de família, que era una sèrie de tv…)

Pluja de cartes

“El sabater és el que va més mal calçat”, “En casa de herrero cuchillo de palo”, bla, bla, bla…
Ser mag vol dir que no faràs tots els jocs de mans que voldries als membres de la teva família, per què?, doncs per no saturar, per què si ets mag, si tens amor a la màgia pots veure màgia, fer màgia 24 hores al dia sense avorrir-la, però els que no tenen aquesta vocació, no necessàriament ho veuran de la mateixa manera.

El que faig (és una decisió personal, si algun mag te una altra experiència, opinió…, que m’ho digui), doncs és dosificar-ho, no fer-los-hi tots els jocs que voldria sempre, i ho reconec, a vegades sap greu perquè em faria il·lusió fer-ne més, perquè als teus, t’agrada il·lusionar-los sempre…
Però no, prefereixo reservar-me només per ocasions molt especials. Perquè fer màgia és una festa, i per tant cal ser conseqüent…
Cal reconèixer que el nostre art és fràgil i pot arribar a esdevenir banal si no es mostra amb mesura.

Perquè arriba un punt, que els propers d’un mag, acaben acompanyant-lo a espectacles propis, a actuacions d’altres mags, veuen màgia per la tele que veu el mag, o sigui: comencen a familiaritzar-se amb els jocs, amb les bromes dels mags (massa repetitives, massa coincidents, crec jo, a vegades), i tot plegat fa que si no tenen la mateixa passió per l’il·lusionisme puguin arribar a avorrir-lo. Per això dic que es preferible que consumeixin màgia amb moderació. Perquè, molt sovint, acaben essent, per la quantitat de màgia que veuen: mags sense voler, mags accidentals… o més aviat espectadors de molta màgia i cal protegir-los, en el bon sentit, mantenir-los, com sigui, aquella innocència que els hi queda, ja que perilla tot, perilla la capacitat de sorpresa (ànima del nostre art) i per tant aquella il·lusió que et provoca un joc, que els mags hem après a recordar i que seguim valorant…

Per tant, el paper del mag, ha de ser, més encara en aquest cas, molt pedagògic, i mostrar sempre el camí de la il·lusió, evitant explicar secrets, tot plegat pel seu bé… Se que és complicat, però cal tenir-ho sempre present.
La fascinació que sentim, aquell cuquet, aquesta il·lusió d’infantesa al descobrir un nou joc, aquells nervis de nit de reis, no ho hem d’oblidar mai, hem de fer autocrítica sempre, això ens passa a nosaltres… Els espectadors, tenen unes altres percepcions, igual o més fascinants, però que no son les mateixes que els mags.

Bé, fins la setmana que ve… vaig a fer-li un joc de mans a la Cristina!
Daniel
www.magia.cat

read more